2026 – 2028
Per entendre l’abast d’aquest trienni commemoratiu, cal fer un recorregut imprescindible per les artèries de la història del jazz a la ciutat. La nostra no és una cronologia lineal ni un càlcul de despatx: és un relat viu, una successió d’interrupcions, passió analògica, visites de llegendes i una fidelitat inalterable a la música en directe. Entre la fundació del certamen la tardor del 1966 i la futura confluència d’anys i edicions el 2028, la ciutat ha estat testimoni d’un miracle cultural que resisteix l’algorisme i les modes efímeres.
Us convidem a endinsar-vos en aquest eix del temps i a resseguir les fites que han convertit el festival en una de les institucions més respectades i indomables d’Europa.
1. Els precedents: la llavor (1920–1966)
Barcelona obre les portes a un so nou vingut dels Estats Units que va arribar a la ciutat comtal amb una clara influència parisenca. Aviat, espais nocturns de la ciutat s'impregnen d'aquesta febre urbana amb la visita de figures com Josephine Baker amb l’orquestra Demon's Jazz.
Barcelona comença a establir un vincle visceral amb el jazz i es posiciona com la porta d'entrada mediterrània dels nous corrents europeus.
31 de gener de
Organitzat pel Hot Club de Barcelona (creat un any abans) de Pere Casadevall, el Palau de la Música Catalana acull el primer concert de jazz de la seva història amb un cartell triple memorable: Benny Carter, el Quintet del Hot Club de França (amb Django Reinhardt i Stéphane Grappelli) i l'Orquestra del Hot Club de Barcelona.
El jazz demostra la seva capacitat d'habitar un temple de la música clàssica i obre un camí de rigor que dècades després continuaria el festival.
L'icònic trompetista de Nova Orleans, Louis Armstrong, aterra a la ciutat per oferir una sèrie de concerts al desaparegut cinema Windsor de la Diagonal.
El concert de Satchmo sacseja l'afició local i es converteix en la gran fita jazzística de la Barcelona prefestival, fet que alimenta la necessitat de crear un esdeveniment internacional estable.
9 de gener de
Ubicat al soterrani de la Plaça Reial, neix el club Jamboree gràcies a Joan Roselló. El concert inaugural el lidera un jove Tete Montoliu. Aviat, la sala es converteix en el refugi de músics com Dexter Gordon, Chet Baker o Ornette Coleman.
La cava funciona com el laboratori d'on sorgiria, pocs anys després, la infraestructura del festival.
25 de gener de
Joan Roselló, l'home de les ulleres fosques del Jamboree, s’arrisca a organitzar un concert de costos elevadíssims que reuneix en un doble programa l’orquestra de Duke Ellington i Ella Fitzgerald acompanyada pel trio de Jimmy Jones.
L'èxit clamorós d'aquella nit històrica demostra que la ciutat està preparada per a una gran cita anual: a la tardor d'aquell mateix any va néixer el festival.
2. La primera època: llegendes i desfasament (1966–1979)
3–6 de novembre de
Amb el suport dels joves del Jubilee Jazz Club, Roselló presenta la primera edició del Festival Internacional de Jazz de Barcelona amb un menú inigualable de quatre dies al Palau de la Música: Dave Brubeck Quartet, Max Roach, Sonny Rollins, Stan Getz amb Astrud Gilberto i Gary Burton, i el Tete Montoliu Trío.
Neix el primer festival internacional de jazz d'Espanya amb artistes de primer nivell mundial i fixa així un llistó d'exigència artística que ha perdurat sis dècades.
12 de novembre de
Hores abans de la seva actuació, Miles Davis fuig a Nova York deixant l’organització i la banda sense marge de maniobra. Dos terços del públic reclamen la devolució de l’import, però Wayne Shorter, Herbie Hancock, Ron Carter i Tony Williams decideixen pujar a l'escenari.
La Wayne Shorter Quartet signa un dels concerts més creatius i apassionats de la història del Palau i demostra la maduresa d'un públic que va saber valorar la genialitat del quartet sense el seu líder.
Un dia després d'oferir un dels seus dos concerts al Palau (el primer es va cancel·lar), Miles Davis assisteix com a espectador al recital del rei del blues, B.B. King, que el convida a pujar a l'entarimat. Amb la trompeta d'un músic de la banda de King, Miles dibuixa unes frases de blues líriques i transparents: un moment únic en què el trompetista mira enrere per retrobar-se amb l'arrel del gènere.
Asfixiat per la manca de recursos i la inestabilitat política de la Transició, el Hot Club tira la tovallola al final de l'edició de 1976. Barcelona es queda sense festival durant tres tardors consecutives.
Aquest silenci de tres anys genera la fractura entre l'any de fundació (1966) i el recompte d'edicions de la mostra.
3. La transició i el naixement de TheProject (1980–1989)
Després de quatre anys de foscor, Valentí Grau, Víctor Jou i Enric Vilardebò, ressusciten la cita amb quatre concerts al Palau, amb la intenció de trencar amb tot allò que creien que representava el Hot Club de Barcelona.
Dizzy Gillespie es declara «quasi català» a l'escenari i el festival inicia una obertura cap als nous sons i la cultura de club.
Keith Jarrett protagonitza un concert històric però marcat per la inclinació de l'escenari del Palau i problemes de gestió. En la mateixa edició, un jove Bobby McFerrin debuta a veu sola deixant el públic bocabadat.
La mostra evidencia la necessitat d'una gestió professionalitzada per estar a l’altura dels grans de l'escena internacional.
8 de març de
Tito Ramoneda i Joan Roselló (que no té res a veure amb el creador del Jamboree) funden TheProject i organitzen a Zeleste l'últim concert a Barcelona de Chet Baker, poc abans que morís a Amsterdam. A la tardor, l'empresa assumeix la producció de la 20a edició del festival.
Aquell concert marca l'inici del compromís de TheProject amb el festival: l’empresa n’assumeix la producció el 1988 i la direcció executiva plena a partir de 1989 per salvar-lo de la desaparició o de l'absorció institucional.
Amb la posada en marxa de l'Olimpíada Cultural, l'administració planteja absorbir el festival de jazz dins del Festival de Tardor. Ramoneda i Roselló comuniquen al delegat de Cultura de l’Ajuntament, Ferran Mascarell, que es neguen a deixar perdre la identitat de la mostra.
TheProject assumeix el risc financer privat i programa al Palau d'Esports Miles Davis i Pat Metheny, concerts que salven el festival i inauguren l'etapa més estable i duradora de la seva història.
4. Consolidació, ritus i retrats (1990–2008)
El festival celebra les seves noces d’argent amb un Ray Charles sense data de caducitat que embogeix el Palau de la Música Catalana. Nina Simone es converteix en l’altra gran protagonista penjant un rellotge gegant al piano per mesurar de manera inflexible els 70 minuts de concert. La 25ª també commemora els 60 anys de Tete Montoliu.
La mostra es consolida com una cita indispensable en què la tradició local i les glòries internacionals conviuen al mateix nivell.
La mort d'un dels pilars de la història del certamen, el mestre Tete Montoliu, converteix la 29ª edició en un homenatge al pianista de la ciutat. Aquell mateix any, Michel Camilo i Tomatito s'uneixen al Palau per provar un projecte que es convertiria en el mític àlbum Spain.
El festival consolida la seva capacitat de generar trobades úniques entre la tradició del jazz, el flamenc i el sentiment local.
L'entrada de Voll Damm aporta una estabilitat financera inèdita a llarg termini. En la mateixa edició, una Norah Jones debutant omple el Palau pocs mesos després de publicar el seu primer disc.
El festival assegura el seu model d'organització privada amb suport institucional per planificar el seu creixement amb anys d'anticipació.
Joan Anton Cararach assumeix la direcció artística. Sota la seva visió s'introdueixen pilars estructurals com el «Retrat d'artista», les classes magistrals al Conservatori Liceu, la Nit Fresh Sound i la projecció de joves talents locals com Llibert Fortuny.
El certamen deixa de ser una simple successió de concerts per esdevenir un projecte cultural integrat, pedagògic i compromès amb l'escena catalana.
Dave Brubeck torna al certamen gairebé 40 anys després d'haver-lo inaugurat el 1966 per donar una lliçó de vitalitat. A més, Chick Corea enregistra en DVD el directe amb la seva banda Touchstone al Palau i Llibert Fortuny omple el TNC amb la seva XXL Big Band.
Es produeix una unió perfecta entre la memòria dels fundadors i la força de la nova generació de músics del país.
La càlida recepció de figures del gènere com Michel Camilo i Tomatito impulsa TheProject a crear una marca pròpia per al flamenc: De Cajón!, un espai de rigor dissenyat per acollir la improvisació, el compàs i la saviesa del cante sense acotacions puristes.
Des del seu debut esdevé un pilar estructural de la tardor musical de la ciutat. La sèrie demostra que el jazz i el flamenc no són universos distants, sinó dues maneres de professar la mateixa veritat orgànica sobre un escenari.
Es fixa així la memòria de la mostra, cosa que demostra la solidesa d'un projecte sostingut pel compromís del seu públic.
5. L'era contemporània i els nous vents (2009–2025)
El festival es revalida com el gran aparador i catalitzador del talent sorgit de les escoles de música de Barcelona.
El llegendari saxofonista Wayne Shorter i el seu quartet, un dels més grans de la història, es converteix en el gran nom de l’edició i protagonitza el cicle de residència d’aquell any amb un concert monumental a L’Auditori.
Es reafirma el vincle d'afecte i respecte mutu entre les grans figures de la història del jazz i la ciutat.
Cinquanta edicions ininterrompudes de música des de la represa. Aquell any és inaugurat per Chucho Valdés, padrí del festival després de rebre la Medalla d’Or el 2014. Andrea Motis es reafirma com una de les referències del jazz nacional protagonitzant un duo inèdit amb Ignasi Terraza, protagonista del «Retrat d'artista» d’aquell any.
Es consolida el festival privat de jazz més antic i prestigiós d'Espanya, mantingut gràcies al compromís d'un públic exigent.
Es celebra una edició excepcional amb aforaments reduïts, protocols estrictes i un «Retrat d'artista» dedicat a Sílvia Pérez Cruz. Degut a les restriccions per la pandèmia, el que hauria de ser l’últim concert de La Locomotora Negra al festival es converteix en una gira d’acomiadament que acaba finalment dins l’edició 2021.
Es produeix una demostració de resiliència cultural: el festival no es va aturar i va defensar el valor del directe quan més falta feia.
La comunicació de la campanya d’aquell any abraça l’afilada cita de Henry van Dyke de 1921 («La música jazz va ser inventada per dimonis...») per reivindicar el caràcter rebel, marginal i sense concessions del gènere.
Hi ha un posicionament conceptual ferm de la marca contra la correcció política i l'homogeneïtzació comercial.
6. El present: el Trienni de la Resolució (2026–2028)
L'any 2026 el festival compleix 60 anys des del primer acord d'aquell 3 de novembre de 1966. En lloc d'un únic aniversari, TheProject dissenya un trienni que s'estén fins al 2028, any en què s'assolirà la 60ª edició física, fet històric que tancarà definitivament el parèntesi dels anys setanta.
El 2026 marca el primer pilar d'aquest diàleg: un manifest de resistència analògica, rigor i festa que celebra el passat, tutela el present i garanteix el futur de la música en directe a Barcelona.