Una big band amb una vintena de jazzmen escollits entre la molt professional escena britànica. Una música impregnada d’un gran esperit contestatari i rebel. Un disc en què s’hi poden sentir, entre moltes altres coses, els sons de 100 persones dient “sí” (la reina i el primer ministre britànics van declinar la invitació per ser dues d’aquestes 100 veus), 70 preservatius esmicolant-se a terra, 100 targetes de crèdit mutilades amb unes tisores, 100 ampolletes del perfum firmat per Britney Spears Curious i un projectil que es va fer servir a la guerra de l’Iraq. Solament Matthew Herbert, un dels gurús de l’electrònica més iconoclastes i alhora influents d’aquest tombant de segle, és capaç de fer que tot això tingui sentit. Solament Matthew Herbert pot crear bellesa al mateix temps que reflexiona sobre el poder i sobre per què uns individus poden acabar a la presó de Guantánamo acusats de terrorisme pel simple fet de posseir uns carregadors de bateries. Per primera vegada al Palau, Herbert presenta el seu segon disc amb big band: There’s me and there’s you. El jazz, no ens n’oblidem, pot ser també una opció ideològica, una idea de justícia.