Hi ha músics que són un continent ells sols, gegants impossibles d’etiquetar. Un d’ells és, sens dubte, Van Morrison, que, ¡finalment!, debutarà al nostre festival a punt de fer 81 anys i després de més de 60 anys de carrera. Nascut el 1945, l’anomenat Lleó de Belfast va créixer escoltant la col‌·‌lecció de discos del seu pare, apassionat del blues, el country i el gospel.Noms com Hank Williams, Jimmie Rodgers, Muddy Waters, Mahalia Jackson i Leadbelly van conformar el paisatge sonor de la seva infantesa abans de formar el seu primer grup, Them, el 1964. Ben aviat es va convertir en una estrella de l’escena britànica del R&B, amb discos com Astral Weeks (1968) i clàssics com Gloria i Here Comes The Night. Avui, Van Morrison continua al capdavant de la seva banda oferint música captivadora que evoca tots els colors del blues, del soul i del jazz. El seu últim disc, el molt emocionant Somebody Tried to Sell Me a Bridge, demostra que Van Morrison continua en plena forma i que el seu amor pel blues (amb homenatges a músics com B.B. King i la participació de Taj Mahal i Buddy Guy) continua intacte, com quan escoltava a casa seva els discos del pare. Van Morrison per primera vegada al Festival de Jazz de Barcelona. Història.______OFFICIAL BIOGRAPHY:Van Morrison is a Grammy Award-winning singer, songwriter, author, poet and multi-instrumentalist, who is widely considered one of the most influential artists in the history of music. He has multiple albums that are ranked as the greatest in the entire rock and roll canon.Van Morrison has journeyed far and wide since his early days, however performing in Spain is always a spectacle to behold. His live performances are always music making at the highest pinnacle of musicianship, and his songcraft is of the highest level of any living performer today.One of the great singers in all of music, he remains at the absolute peak of his vocal powers. It is compelling, emotive and feels effortless as he stands still delivering vocals that feel like they can reach the heavens. On this night, he and his band soared to the highest reaches yet again. But that is nothing new for one of rock's true greats.Catch Van and his exceptional band live this 03 of July for an unforgettable performance. Earlier this year, Van’s latest album Remembering Now entered the UK top 20, featuring the uplifting track Down To Joy – as heard in Kenneth Branagh’s Oscar-winning film Belfast (2021).

Barcelona rep un dels exponents més rellevants del rock blues internacional: Adelmo ‘ Zucchero’ Fornaciari. El seu debut al nostre festival no és solament un concert, és una cita amb la història de la música contemporània. L’únic artista italià present a Woodstock ‘94 i candidat al Grammy per la seva col‌·‌laboració amb Billy Preston i Eric Clapton, Zucchero representa l’excel‌·‌lència interpretativa. El mestre italià presenta la seva gira Overdose D'Amore Gold, on ret un merescut homenatge a Baila, el hit que el va convertir en llegenda al nostre país i que fa 25 anys. Amb un bagatge que inclou col‌·‌laboracions amb genis com Miles Davis i B.B. King, Zucchero transformarà l’escenari del Palau de la Música Catalana en un desplegament sonor de primer nivell, reafirmant per què continua sent un referent indiscutible per als amants de la música en directe.

Dilluns, 6 de novembre del 2023. Michel Camilo està assajant a la sala d’orquestra del Conservatori Liceu el seu concert a dos pianos amb Marco Mezquida. L’assaig s’acaba i tot és alegria i felicitat. Que bé que s’han entès tots dos. Surten i es troben amb el quartet del saxofonista Donny McCaslin, que compta a les seves files amb el bateria Antonio Sánchez, que s'acaba d’establir al Maresme. Michel aconsella Marco: «Ara que viu aquí, has de tocar amb ell. És un dels millors.» Antonio assenteix, somriu i respon: «I un dia també he de tocar amb tu, Michel.»Doncs aquest dia ha arribat, un regal per celebrar la nostra condició de sexagenaris: després de gairebé dues dècades sense tocar en trio a Barcelona, Michel Camilo torna a un dels seus escenaris de referència, el Palau de la Música Catalana, amb un nou trio que incorpora Antonio Sánchez a la bateria, juntament amb el contrabaixista Ricky Rodríguez. Pura dinamita. Amb un repertori que molt probablement inclourà originals de Camilo com Caribe, From Within, And Sammy Walked In i On Fire, a més d’estàndards del jazz associats a la seva fecunda carrera com A Night in Tunisia, Song for My Father i Perdido.Un concert d’aquells que no us podeu perdre.

«Aquesta era una col‌·‌laboració pendent al calaix dels somnis, i ara tenim data i hora confirmada.» Parla Andrea Motis sobre aquest duo inèdit amb Yamandu Costa, un encàrrec del festival que s’estrenarà al Palau de la Música Catalana. «Crec que serà una nit molt intimista, gairebé minimalista», intervé Yamandu Costa, que considera una oportunitat «excepcional» aquesta trobada amb Motis: «Tinc moltes ganes de fer música amb ella, ens hem entès molt bé i estic segur que serà una nit preciosa.» Ara mateix el repertori pactat té colors llatinoamericans, brasilers –«tocarem segur Carinhoso, de Pixinguinha, que és un himne al Brasil», avança Costa–, catalans i originals de tots dos artistes, a banda de versions de cantautors com ara Silvio Rodríguez i Joan Manuel Serrat. «Tocar amb en Yamandu és un punt i a part en la meva carrera», continua Motis. «Des que vaig veure el vídeo del Yamandu amb la Roberta Sá interpretant ‘Modinha’, d’Antônio Carlos Jobim i Vinicius de Moraes, sempre m’he preguntat com seria cantar acompanyada per la seva guitarra.» Ho comprovarem, doncs, a casa nostra, al Palau de la Música Catalana.

De nou un encàrrec exclusiu del festival. El desembre del 1955, una llegenda del jazz va aterrar a Barcelona: Louis Armstrong, Satchmo. Per celebrar els 70 anys + 1 d’aquella fita històrica del jazz a la Barcelona prefestival, la Barcelona Jazz Orquestra, dirigida per Dani Alonso, ret homenatge al trompetista de Nova Orleans amb un convidat especialíssim, també fill de la ciutat bressol del jazz: Leroy Jones.

S'ha dit de la cantaora Laura Marchal que posseeix una veu profunda, dolça i plena de matisos. Una manera de fer que desborda sentiment i rememora la saviesa del cant antic sense deixar de ser una artista contemporània. El seu univers musical abraça un ampli ventall d'influències d'arrel flamenca, però també s'enlaira cap al folklore, la cobla i la cançó andalusa, amb aires de jazz o de cançó d'autor. El seu primer disc, La semilla del encanto, ens va deixar bocabadats. Quina alegria tenir-la ara en la distància curta del Jamboree!

S'ha dit de la cantaora Laura Marchal que posseeix una veu profunda, dolça i plena de matisos. Una manera de fer que desborda sentiment i rememora la saviesa del cant antic sense deixar de ser una artista contemporània. El seu univers musical abraça un ampli ventall d'influències d'arrel flamenca, però també s'enlaira cap al folklore, la cobla i la cançó andalusa, amb aires de jazz o de cançó d'autor. El seu primer disc, La semilla del encanto, ens va deixar bocabadats. Quina alegria tenir-la ara en la distància curta del Jamboree!

En un context global marcat pel replegament identitari i la desconfiança envers l’altre, Mandry Ve? reivindica el poder de la música com a llenguatge universal i espai de trobada entre cultures. El projecte va néixer en el marc de la Setmana Flamenca de Madagascar, organitzada pel Consolat Honorari d’Espanya a Antananarivo, amb la voluntat de construir un diàleg artístic autèntic entre el flamenc i la tradició musical malgaixa, allunyant-se de les col‌·‌laboracions superficials i apostant per l’escolta, el respecte i la creació compartida.Els protagonistes són Rajery, mestre de la valiha i referent de la música de Madagascar, i Raúl Rodríguez, antropomúsic, investigador i creador del tres flamenc. La seva primera trobada, l’any 2019, va confirmar una connexió musical i humana excepcional, donant origen a una col‌·‌laboració que, després de diversos anys de maduració, es va materialitzar en l’enregistrament d’aquest àlbum.Mandry Ve? reuneix onze composicions que entrellacen cançons tradicionals i obres originals, unint amb naturalitat els ritmes i les sonoritats del flamenc i la música malgaixa. Més que un disc, és un pont entre dos mons aparentment llunyans que demostra que la creativitat, el respecte mutu i l’art poden enderrocar fronteres i obrir nous horitzons de convivència i imaginació. Un futur per escriure de la mà de Rajery i Raúl Rodríguez, un futur que construirem entre tots.

En un context global marcat pel replegament identitari i la desconfiança envers l’altre, Mandry Ve? reivindica el poder de la música com a llenguatge universal i espai de trobada entre cultures. El projecte va néixer en el marc de la Setmana Flamenca de Madagascar, organitzada pel Consolat Honorari d’Espanya a Antananarivo, amb la voluntat de construir un diàleg artístic autèntic entre el flamenc i la tradició musical malgaixa, allunyant-se de les col‌·‌laboracions superficials i apostant per l’escolta, el respecte i la creació compartida.Els protagonistes són Rajery, mestre de la valiha i referent de la música de Madagascar, i Raúl Rodríguez, antropomúsic, investigador i creador del tres flamenc. La seva primera trobada, l’any 2019, va confirmar una connexió musical i humana excepcional, donant origen a una col‌·‌laboració que, després de diversos anys de maduració, es va materialitzar en l’enregistrament d’aquest àlbum.Mandry Ve? reuneix onze composicions que entrellacen cançons tradicionals i obres originals, unint amb naturalitat els ritmes i les sonoritats del flamenc i la música malgaixa. Més que un disc, és un pont entre dos mons aparentment llunyans que demostra que la creativitat, el respecte mutu i l’art poden enderrocar fronteres i obrir nous horitzons de convivència i imaginació. Un futur per escriure de la mà de Rajery i Raúl Rodríguez, un futur que construirem entre tots.

«Una gran aventura que ens porta a un món on el folklore i la modernitat es converteixen en una sola cosa.» Així defineix la promoció el segon volum del nou projecte del trompetista Ibrahim Maalouf, The Trumpets of Michel-Ange (T.O.M.A). Música sofisticada i al mateix temps accessible, segueix explicant el full promocional, que l’acaba definint com «una veritable barreja d'influències on l'Orient festiu i nostàlgic s'expressa amb una llibertat excepcional». T.O.M.A, que és també el nom de la nova marca de trompetes d'Ibrahim Maalouf –dissenyada per ell mateix–, representa una mena d’homenatge de Maalouf a la seva pròpia vida (nascut al Líban i crescut a França, on ara és una estrella que va molt més enllà del jazz) i a la figura del seu pare, trompetista i inventor de l’instrument que ara defensa Maalouf (una trompeta microtonal o de quarts de to). Debut d’impacte al nostre festival: T.O.M.A, diuen els que han vist aquest espectacle en directe, és una festa, una invitació a compartir, a vibrar junts sense fre al voltant d’una celebració alegre i vital.

30 anys després de la publicació d’Omega, reneix la veritat d’un disc i d’una obra imprescindibles. Un pronunciament musical que va canviar per sempre la música; incomprès, ignorat i infravalorat en el seu moment. Omega no és només un disc: és la lluita d’uns artistes defensant aquell treball contra vent i marea. Kiki Morente representa ara la joventut i la perspectiva dins d’Omega. Des de la seva mirada d’infant el 1996, perquè Omega va ser un afer de família per als Morente, fins a la seva responsabilitat el 2026 de mantenir el llegat del seu pare. Lagartija Nick simbolitza ara l’experiència, el passat a la recerca de l’ànima jove del projecte.Omega 30 Aniversari es basa en les diferents trobades artístiques del disc. Les trobades se superposen: Enrique Morente – Leonard Cohen, Morente – Lagartija Nick, Morente – Cohen – Lagartija Nick. I Federico García Lorca com a mestre de cerimònies.El disc Omega es representa en directe gairebé íntegrament, ampliat amb les cançons que van quedar fora del disc però molt dins de l’espectacle. Una revisió des de la profunditat per sublimar l’essència d’un projecte rupturista i transformador.Omega: Enrique Morente, Lagartija Nick, Leonard Cohen, Federico García Lorca. Barcelona.Una nit per a la història a la nostra sèrie flamenca ¡De Cajón!

L’any passat els havíem d'haver vist a La Paloma al costat d’Hermeto Pascoal. Però no va poder ser: Hermeto va morir el 13 de setembre del 2025. Ara, els músics que durant dècades van treballar amb ell i el van ajudar a reproduir la seva màgia han decidit continuar el seu llegat amb concerts que celebren la Música Universal d’un dels grans creadors a cavall entre els segles XX i XXI. El programa, que és 100 % repertori d’Hermeto, recorre diverses eres del músic brasiler, incloses rareses, sempre fent servir els seus arranjaments. Veure en acció els músics de la seva Nave Mãe (Mothership en la versió anglesa) és sens dubte la millor manera de recordar la immensa figura d’Hermeto Pascoal.

L’any passat els havíem d'haver vist a La Paloma al costat d’Hermeto Pascoal. Però no va poder ser: Hermeto va morir el 13 de setembre del 2025. Ara, els músics que durant dècades van treballar amb ell i el van ajudar a reproduir la seva màgia han decidit continuar el seu llegat amb concerts que celebren la Música Universal d’un dels grans creadors a cavall entre els segles XX i XXI. El programa, que és 100 % repertori d’Hermeto, recorre diverses eres del músic brasiler, incloses rareses, sempre fent servir els seus arranjaments. Veure en acció els músics de la seva Nave Mãe (Mothership en la versió anglesa) és sens dubte la millor manera de recordar la immensa figura d’Hermeto Pascoal.

Nate Smith és un dels bateries cabdals del jazz actual. Arrelada en la tradició més purament jazzística, la seva música es passeja també pel funk, el soul i la psicodèlia, amb el suport d’una tècnica prodigiosa. Debuta al nostre festival com a líder justament l’any en què també debuta com a director artístic del pare de tots nosaltres, el Newport Jazz Festival. «En Nate Smith és un líder que deixarà segur empremta en el jazz del futur», en va dir George Wein, fundador de Newport, el 2019. Tenia tota la raó, i ho comprovarem en persona a l’Apolo.

La celebració del centenari de John Coltrane, nascut el 23 de setembre del 1926, és el punt de partida de la trobada de dues de les figures icòniques del jazz dels nostres dies: Branford Marsalis i Dianne Reeves. Saxofonista i vocalista han pres com a referència un enregistrament especialíssim de la discografia de Coltrane, el que va coprotagonitzar amb el vocalista Johnny Hartman (1963). No és, sens dubte, un dels discos canònics del saxofonista com ara A Love Supreme, però sí que és la banda sonora indiscutible de moltes persones que s’han arraulit més d’una vegada escoltant la tendresa de la veu de Hartman al costat de Coltrane. El repte per Dianne Reeves i el quartet de Branford Marsalis (amb Joey Calderazzo, Eric Revis i Justin Faulkner) és, doncs, majúscul, i tindrà també traducció en un disc que ha d’aparèixer a Blue Note aquesta tardor. La de Barcelona és, a més a més, l'única data ibèrica i l'inici de la gira europea d’aquest projecte.

El concert inaugural del Retrat d’Artista que dediquem aquest 2026 a la Sant Andreu Jazz Band, per celebrar els seus primers 20 anys de vida, aplega un octet d’all-stars sorgits de la formació barcelonina reunits a l’entorn de dues figures majúscules de la història de la música del segle XX, Frank Sinatra i Louis Armstrong.La banda, dirigida per Joan Chamorro, compta amb dos convidats especialíssims, Edu Ferrer i Ricard Gili, fundador i líder de la inoblidable Locomotora Negra. Dos crooners ben diferents que ens faran reviure la màgia increïble de dues icones. Swing exquisit i elegància subtil reviscuts en una nit que proposa un repertori ple d’arranjaments creats per aquesta vetllada, punt de partida d’un altre Retrat d’Artista del nostre festival que promet moltes emocions.

El guitarrista Kurt Rosenwinkel és, sens dubte, un dels herois del jazz actual i un dels músics més influents i admirats de l'escena. El seu setè disc com a líder, The Remedy,el va enregistrar en directe a una de les catedrals del jazz, el Village Vanguard de Nova York, el gener del 2006. En fa, doncs, 20 anys, i el disc continua sent una referència, música plena d’idees i d’originals (tots del mateix guitarrista tret d’una peça de Mark Turner), interacció única entre els membres del quintet i solos que s’han estudiat a totes les escoles de música del món en aquestes dues dècades. Ara Rosenwinkel i els membres del seu quintet (el ja esmentat Turner, Aaron Goldberg, Joe Martin i Eric Harland) s’han tornat a reunir per primera vegada per recuperar The Remedy i reivindicar-ne la vigència, a més d’explorar nous camins. Sí, ja han marxat molts dels grans de la història del jazz, però tenim contemporanis nostres com Kurt Rosenwinkel que avui continuen fent la millor música de l'univers.

El pianista Vijay Iyer és un dels altres noms cabdals del jazz al segle XXI. Al festival l’hem vist tres vegades, totes tres en trio, però ara –per celebrar els nostres 60 anys– ens venia de gust convidar-lo en un dels formats que més ens apassionen: el piano sol. Perquè el piano sol és, per nosaltres, sempre una aventura, la de l’artista enfrontant-se a l’instrument amb l’únic suport de la seva imaginació, sense xarxes externes. Per l’experiència del seu únic disc a piano sol (Solo), sabem que Iyer pot recórrer als grans noms de l’imaginari jazzístic com ara Duke Ellington i Thelonious Monk, però també al pop (Michael Jackson) i naturalment a les seves composicions pròpies. En qualsevol cas, el que us dèiem: Vijay Iyer piano sol, benvinguts a l’aventura.

Quiet Colors és el duet que formen la cantant i pianista polonesa Joanna Kucharczyk i el percussionista argentí Marcelo Woloski, establerts a Barcelona des de fa tres anys. «És un univers musical fascinant», explica Kucharczyk. «Aquesta combinació clàssica veu i piano és tan especial per la percussió, o potser hauria de dir la percussió orquestral a càrrec del Marcelo. Gràcies a la seva immensa imaginació i creativitat orquestrant i arranjant, cada cançó té el seu propi univers.» Segons Woloski, «Quiet Colors és una col‌·‌laboració que va néixer per l’amor i l’admiració que ens tenim tant humanament com musicalment la Joanna i jo. Ella ofereix una combinació molt bonica de subtilesa, groove i musicalitat que fa que qualsevol cosa que toqui sigui especial.» Un duo –diuen ells mateixos– «minimalístic i ric al mateix temps» que sobretot «ret homenatge al relat i les lletres com a essència i centre de les cançons».

Quiet Colors és el duet que formen la cantant i pianista polonesa Joanna Kucharczyk i el percussionista argentí Marcelo Woloski, establerts a Barcelona des de fa tres anys. «És un univers musical fascinant», explica Kucharczyk. «Aquesta combinació clàssica veu i piano és tan especial per la percussió, o potser hauria de dir la percussió orquestral a càrrec del Marcelo. Gràcies a la seva immensa imaginació i creativitat orquestrant i arranjant, cada cançó té el seu propi univers.» Segons Woloski, «Quiet Colors és una col‌·‌laboració que va néixer per l’amor i l’admiració que ens tenim tant humanament com musicalment la Joanna i jo. Ella ofereix una combinació molt bonica de subtilesa, groove i musicalitat que fa que qualsevol cosa que toqui sigui especial.» Un duo –diuen ells mateixos– «minimalístic i ric al mateix temps» que sobretot «ret homenatge al relat i les lletres com a essència i centre de les cançons».

Xavi Maldonado és l’últim Premi Extraordinari del Conservatori del Liceu. El director del departament de Jazz i Músiques Modernes, Sergi Vergés, ens en parla en aquest text entusiasta.Recordeu que, si sou Amics del Jazz, podreu descobrir el quintet de Maldonado, format gairebé íntegrament per músics que han estat becaris de la Fundació Ferrer, per només 4,5 euros (despeses incloses).Som-hi!Talent per donar i per vendreSergi VergésRecordo que a mitjans dels 80 vaig anar a un local nocturn de moda per Mitre a veure el bolo de Sambeat-Rossy Último Modelo, un duet efímer que havien muntat el Perico i el Jordi, que aleshores tindrien vint-i-pocs. A la sala, van tocar en un racó i cap dels pijos que hi havia consumint els va fer ni cas. Jo me'n feia creus. Tampoc feien ni cas els crítics i els mitjans de l'època. Però per a la gent que ens movíem a peu de carrer, al dia a dia de la música, era veu comuna que el Perico i el Jordi eren especials, un cas a part. 40 anys després, crec que entre els músics joves (i els no tan joves que encara vivim a les trinxeres) hi ha el mateix consens amb el Xavi Maldonado. Sorgit del planter preciós de Sedajazz, crec que Barcelona, envoltat de músics amb talent per donar i per vendre, li ha anat de meravella. Personalment, des del seu examen d'ingrés al Conservatori del Liceu, passant per la big band fins a arribar al concert de Premi Extraordinari, hauria de pensar molt per trobar un cas de talent brut tan bèstia i una unanimitat tan aclaparadora de companys i professors. La vida és llarga i tant de bo que sàpiga construir-se una carrera plena de rigor i coherència, però de talent en té de sobra. En sóc fan, imagino que es nota. Aneu al concert del Festival de Jazz de Barcelona i ja m'ho direu.

Per raons òbvies, la carrera del contrabaixista Kyle Eastwood ha estat estretament vinculada al cinema, combinant la composició de bandes sonores per pel‌·‌lícules del seu pare, Clint Eastwood (com ara Mystic River, Million Dollar Baby i Letters From Iwo Jima), amb una carrera pròpia com a músic de jazz, sobretot al capdavant del seu quintet. Eastwood by Eastwood és l’espectacle que resumeix aquest doble vessant de la vida artística de Kyle Eastwood: la fusió entre la interpretació amb criteris jazzístics de bandes sonores mítiques associades al seu pare –de compositors com ara Ennio Morricone, Lennie Niehaus, Lalo Schifrin i John Williams– i la música original creada per Kyle per tocar-la amb el seu quintet.

A finals d'agost es publicarà el tercer lliurament d'El arte del bolero, discos signats a duo pel saxofonista porto-riqueny Miguel Zenón i el pianista veneçolà Luis Perdomo, col‌·‌laboradors habituals en el quartet de Zenón, qui ja ens ha visitat en tres ocasions (el saxofonista també ha tocat al festival com a convidat especial de Joey Calderazzo i de la Barcelona Art Orchestra). De totes les crítiques laudatòries aparegudes al voltant dels dos primers discos, ens criden l'atenció les paraules de Raul Da Gama sobre la interacció prodigiosa d'aquest duo, que la vincula a un dels cims de la creació musical occidental: la cançó alemanya, el lied (Schubert, Schumann, Brahms…). «Imagine this as a classical lieder recording and you will find that this is the most perfect pairing of artists.» I així és, perquè entre Zenón i Perdomo el bolero, gènere d'origen afrocubà escampat per Amèrica Llatina, adquireix una dimensió única, plena de colors, que apel‌·‌la a la nostra memòria, a les nostres vides, a les nostres emocions. Un duo exquisit i subtil, un repertori immortal: el jazz treu petroli una vegada més de les profunditats de la música popular.

Sofia Ribeiro torna al festival per presentar-nos el seu nou disc, A um passo, acompanyada per un trio estel‌·‌lar: Manel Ferreira a la guitarra de set cordes i a la guitarra portuguesa, Marta Roma al violoncel i Carlos Montfort al violí. Cantant de timbre càlid i amb una enorme capacitat de comunicació, Ribeiro aposta en aquesta nova aventura pel so acollidor i profund de les cordes, i per la idea de combinar la sofisticació armònica del jazz, els ritmes llatinoamericans i l’essència senzilla i intensament emocional del fado. Una altra nit de subtilesa exquisida al Jamboree.

Sofia Ribeiro torna al festival per presentar-nos el seu nou disc, A um passo, acompanyada per un trio estel‌·‌lar: Manel Ferreira a la guitarra de set cordes i a la guitarra portuguesa, Marta Roma al violoncel i Carlos Montfort al violí. Cantant de timbre càlid i amb una enorme capacitat de comunicació, Ribeiro aposta en aquesta nova aventura pel so acollidor i profund de les cordes, i per la idea de combinar la sofisticació armònica del jazz, els ritmes llatinoamericans i l’essència senzilla i intensament emocional del fado. Una altra nit de subtilesa exquisida al Jamboree.

«Born out of relentless exploration of rhythm and sonic textures, BEAT MUSIC pulses with an electrifying fusion of jazz, electronic, and experimental sounds, captivating audiences worldwide with its dynamic and innovative performances. Led by the visionary drummer and composer Mark Guiliana, this ensemble pushes the boundaries of contemporary music, creating a sonic journey that defies categorization.» Això diu la promoció de la versió 2.0 del projecte Beat Music de Mark Guiliana, bateria de culte (recordem que va enregistrar amb David Bowie Blackstar). Molt probablement tornarem a confirmar que, com es diu més amunt, Guiliana continua explorant els límits del jazz amb tota mena d’aventures electròniques i experimentals. Moltes ganes de viure aquesta revisió de Beat Music en format de trio, acompanyat dels fidels Chris Morrissey (baix elèctric) i Nicholas Semrad (teclats).

Samara Joy va debutar al nostre festival el 2022, al Conservatori Liceu, al capdavant d'un trio de músics francesos. Arribava a Barcelona per primera vegada amb la garantia d’haver guanyat, el 2019, la Sarah Vaughan International Jazz Vocal Competition, i en efecte va confirmar totes les expectatives: una veu joveníssima i poderosa que no tenia por de tenir referències incontestables com la mateixa Vaughan, Betty Carter, Abbey Lincoln i Carmen McRae. Quatre anys després, Joy (que dos dies abans haurà fet 27 anys!) debuta al Palau al capdavant d’un septet, i amb sis premis Grammy sota el braç des d’aquell ara llunyà 2022. Amb el seu últim disc, Portrait, desenvolupa les seves arts al capdavant d’un septet i hi inclou arranjaments amb lletres pròpies (Charles Mingus) i música també d'altres referents com Sun Ra i el seu mentor Barry Harris. Ha nascut una estrella, ens vam dir quan va acabar el seu recital del 2022. Sembla que no ens vam equivocar gaire amb la nostra predicció…

Bebo Valdés. Niño Josele no hauria pogut tenir un millor padrí per descobrir la música de Bill Evans. Les interpretacions que Bebo feia de la música d'Evans (solia tocar Waltz for Debby, per exemple) van despertar la curiositat de Josele, que, inspirat per Bebo, va decidir submergir-se en l'univers d'un dels grans creadors del jazz. El disc resultant va ser Paz (2006), coproduït pel cineasta Fernando Trueba, que sempre ha declarat la seva fascinació absoluta pel guitarrista d'Almería, una admiració que compartia amb un altre gran del jazz, Chick Corea, que després de la mort de Paco de Lucía sempre deia que Josele era el seu guitarrista preferit. 20 anys després que es publiqués aquella gravació, Josele reprèn la música de Paz amb la mateixa premissa que aleshores: es tracta d'un àlbum de jazz amb la guitarra flamenca com a veu solista. El seu retorn al nostre festival coincidirà, a més, amb la presentació, poques setmanes abans, de Bajañí, la pel‌·‌lícula que el ja esmentat Trueba dedica al viatge de la guitarra flamenca amb Josele com a protagonista i que ha comptat com a convidats, entre molts d'altres, amb Rubén Blades, Marisa Monte i Caetano Veloso.

‘A mi manera’, fruit de la col‌·‌laboració entre Haydée Milanés i Javier Colina, és, ens informen ells mateixos, «un viatge singular per la memòria i la vigència de la cançó cubana, abordada des de la llibertat expressiva del jazz». Acompanyats al piano per Luis Guerra, «‘A mi manera’ celebra la llibertat de la improvisació, el diàleg entre dos mons i la poesia des del més profund. Cada concert serà una experiència irrepetible, un viatge on la música es transformarà en emoció compartida».És un recorregut que inclou els grans boleros d'autors imprescindibles, com Marta Valdés i José Antonio Méndez (‘Palabras’, ‘La gloria eres tú’…), per després endinsar-se en la trova tradicional de Sindo Garay, amb obres immortals com ‘La tarde’ i ‘Retorna’, i culminar el viatge amb algunes de les creacions més conegudes del pare de la Haydée, Pablo Milanés, com ‘De qué callada manera’ i ‘Ya ves’. Un concert íntim i subtil de gran delicadesa en què el bolero, la trova i l'obra de grans autors de Cuba s'entrellacen amb la llibertat del jazz.

«There is probably no saxophonist around who can do what Chris Potter does. Can any other player match his combination of that forceful and assertive sound, the superhuman technique and velocity, and the pace and complexity of his idea-generation?» – Sebastian Scotney, London Jazz News.Chris Potter va debutar com a líder al nostre festival el 2008 amb el seu Underground Quartet. Des d’aleshores, l’hem vist sis vegades més amb els seus diversos trios o com a colíder de projectes amb Dave Holland, dues vegades amb l’anomenat Crosscurrents Trio (la primera vegada, 2020, amb Zakir Hussain) i un cop amb el quartet format pels esmentats Holland, Potter, Lionel Loueke i Eric Harland. Potter torna ara, convertit sens dubte en el saxofonista far de la seva generació, al capdavant d’un trio que completen Matt Brewer i Kendrick Scott. Un trio que promet, com sempre, una gran nit de jazz sense límits. Segons ens ha explicat el mateix Potter, tocaran sobretot música nova que acabaran enregistrant en disc quan acabi la gira i, molt probablement, també part del repertori del seu últim disc, el poderós Alive With Ghosts Today.

Amb la col‌·‌laboració de L'AuditoriLa col‌·‌lecció Joan Chamorro Presenta, que va néixer amb un disc avui icònic d'Andrea Motis, continua creixent i s’ha convertit en una de les sèries discogràfiques més extenses del jazz europeu. Ara mateix ja són 25 discos publicats, amb noms com, a banda de l’esmentada Motis, Alba i Elsa Armengou, Èlia Bastida, Magalí Datzira, Eva Fernández, Joan Martí, Rita Payés i Joan Mar Sauqué, entre molts d’altres.En aquest concert, inclòs dins del Retrat d’Artista dedicat aquest 2026 a la Sant Andreu Jazz Band, escoltarem els tres últims enregistraments, protagonitzats pel pianista Pau Garcia, la saxofonista i clarinetista Lola Peñaranda i la trombonista i vocalista Clàudia Rostey. La vetllada, que preveiem molt intensa, tindrà també la col‌·‌laboració especial de la Sant Andreu Jazz Band. Serà «un concert especial en una nit molt especial», ens promet Joan Chamorro, qui –com bé sabem des del festival– sol complir amb escreix totes les seves promeses.

Playgrxvnd és el primer projecte íntegrament personal i sense concessions de Klaus Stroink (Stay Homas, Nil Moliner, Búhos), una innovadora proposta instrumental on la trompeta governa un espai de joc en el qual col‌·‌lisionen el jazz de conservatori i l'electrònica de club. Dissenyat sota un concepte de "efectivitat física" que busca saturar els sentits i forçar el moviment visceral del públic, l'espectacle ofereix un viatge exploratori que fusiona música real i digital en directe. Avalat per una sòlida trajectòria personal, i una discografia de 3 EPs que no han deixat indiferent ningú, Playgrxvnd debuta al nostre festival iniciant una nova etapa amb material d'estrena i una ambiciosa gira.

«The most future-seeking guitarist working right now.» – NPR«An unflinching original who has revealed new possibilities within the music.» – The New York Times«No one is making music like this.» – JazzTimes Totes aquestes frases inspiradores apareixen a la web de Mary Halvorson. Més enllà de la seva bondat com a promoció, la veritat és que no hi podem estar més d’acord, sobretot amb l’última: no hi ha ningú ara mateix que faci la música que fa Halvorson. Per tercera vegada al festival després del seu sextet Code Girl (2021) i del seu duo explosiu amb Sylvie Courvoisier (2023), Halvorson torna a Barcelona per presentar el seu nou projecte, un quartet que ha anomenat Canis Major. «És com l’inici d’alguna cosa molt especial», ha explicat ella mateixa. «La música creix exponencialment cada vegada que toquem junts –continua–. Feia anys que no liderava una formació de quartet, i m’agrada molt la profunditat, la interacció i la intensitat que aquesta banda porta a la meva música.»

El guitarrista Vicente Amigo celebra 40 anys de carrera amb una gira titulada Entre cuerdas y tiempo. Guitarrista que va molt més enllà del flamenc i admirat amb una devoció absoluta —per exemple— per tots els guitarristes de jazz, Amigo, convertit en un dels màxims exponents de la música contemporània, celebra aquestes quatre dècades d'art suprem amb una gira que farà una parada ben especial al Palau de la Música Catalana. Una ocasió magnífica perquè Barcelona i el nostre festival celebrem com es mereix la carrera d'un artista admirat pel seu virtuosisme, la seva sensibilitat i la seva capacitat per expandir fins a l'infinit els horitzons del flamenc.

Albert Cirera va presentar al nostre festival el segon disc, Suite salada, del seu projecte al capdavant del quartet que ell mateix anomena Albert Cirera & Tres Tambors. «Som quatre músics –explica el mateix Cirera– que, a través de les meves composicions –de vegades obertes, de vegades grooveres i de vegades etèries– ens deixem portar i fem volar la creativitat per encendre l’escenari i contagiar el públic amb energia i ganes de passar-ho bé». Arriba ara el torn, al Jamboree, de presentar el tercer disc d’Albert Cirera & Tres Tambors, Orangina, un projecte que sobretot vol fer «viure la música amb intensitat sobre l’escenari».

Albert Cirera va presentar al nostre festival el segon disc, Suite salada, del seu projecte al capdavant del quartet que ell mateix anomena Albert Cirera & Tres Tambors. «Som quatre músics –explica el mateix Cirera– que, a través de les meves composicions –de vegades obertes, de vegades grooveres i de vegades etèries– ens deixem portar i fem volar la creativitat per encendre l’escenari i contagiar el públic amb energia i ganes de passar-ho bé». Arriba ara el torn, al Jamboree, de presentar el tercer disc d’Albert Cirera & Tres Tambors, Orangina, un projecte que sobretot vol fer «viure la música amb intensitat sobre l’escenari».

Lela Soto és una de les cantaores més rellevants de la seva generació i una de les veus més especials del gènere. Destaca pel seu color de veu, la seva sensibilitat, la seva afinació, el seu gran sentit del ritme i la seva marcada personalitat, característiques que l'han dut a erigir-se en una de les grans renovadores del flamenc des de l'arrel. El seu primer disc, El fuego que llevo dentro, ha suposat una glopada d'aire fresc dins del flamenc, i ha estat considerat «un debut enlluernador que ha superat totes les expectatives» (Mondo Sonoro). Concert íntim, veu i guitarra, en la distància curta de la sala 3 del Jamboree. Ineludible.

Lela Soto és una de les cantaores més rellevants de la seva generació i una de les veus més especials del gènere. Destaca pel seu color de veu, la seva sensibilitat, la seva afinació, el seu gran sentit del ritme i la seva marcada personalitat, característiques que l'han dut a erigir-se en una de les grans renovadores del flamenc des de l'arrel. El seu primer disc, El fuego que llevo dentro, ha suposat una glopada d'aire fresc dins del flamenc, i ha estat considerat «un debut enlluernador que ha superat totes les expectatives» (Mondo Sonoro). Concert íntim, veu i guitarra, en la distància curta de la sala 3 del Jamboree. Ineludible.

Louis Armstrong li va donar la seva primera lliçó de trompeta quan tenia 9 anys. Miles Davis (pacient del seu padrastre) li va fer mentories ocasionals quan passava per casa i l’escoltava. Herbie Hancock el va triar per alguns dels seus enregistraments històrics més visionaris i avançats. I per si això no fos prou especial, va acaba sent metge de Thelonious Monk. És temptador explicar Eddie Henderson a través de tots aquests noms que l'envolten i el converteixen en un veritable fil conductor entre les diverses generacions dels creadors del llenguatge modern del jazz. Però n’hi ha prou a escoltar-lo per veure que la seva grandesa rau en el seu so. Un so basat sobretot en l'elegància. Present en cada frase que emet, cada tensió que s’inventa… I també en cada gest que fa, en la manera d’escoltar els altres, en els seus silencis. Un trompetista immens que no toca per impressionar, sinó per explicar la seva idea de la música. Una idea nítida i oberta com la del seu so. I és que, com els més grans, la seva tècnica és tan impecable com invisible. Perdre’s el que podria ser un dels darrers concerts a casa nostra és deixar passar una oportunitat absolutament única. – Josep Mestres, Jazzucrist

Louis Armstrong li va donar la seva primera lliçó de trompeta quan tenia 9 anys. Miles Davis (pacient del seu padrastre) li va fer mentories ocasionals quan passava per casa i l’escoltava. Herbie Hancock el va triar per alguns dels seus enregistraments històrics més visionaris i avançats. I per si això no fos prou especial, va acaba sent metge de Thelonious Monk. És temptador explicar Eddie Henderson a través de tots aquests noms que l'envolten i el converteixen en un veritable fil conductor entre les diverses generacions dels creadors del llenguatge modern del jazz. Però n’hi ha prou a escoltar-lo per veure que la seva grandesa rau en el seu so. Un so basat sobretot en l'elegància. Present en cada frase que emet, cada tensió que s’inventa… I també en cada gest que fa, en la manera d’escoltar els altres, en els seus silencis. Un trompetista immens que no toca per impressionar, sinó per explicar la seva idea de la música. Una idea nítida i oberta com la del seu so. I és que, com els més grans, la seva tècnica és tan impecable com invisible. Perdre’s el que podria ser un dels darrers concerts a casa nostra és deixar passar una oportunitat absolutament única. – Josep Mestres, Jazzucrist

Louis Armstrong li va donar la seva primera lliçó de trompeta quan tenia 9 anys. Miles Davis (pacient del seu padrastre) li va fer mentories ocasionals quan passava per casa i l’escoltava. Herbie Hancock el va triar per alguns dels seus enregistraments històrics més visionaris i avançats. I per si això no fos prou especial, va acaba sent metge de Thelonious Monk. És temptador explicar Eddie Henderson a través de tots aquests noms que l'envolten i el converteixen en un veritable fil conductor entre les diverses generacions dels creadors del llenguatge modern del jazz. Però n’hi ha prou a escoltar-lo per veure que la seva grandesa rau en el seu so. Un so basat sobretot en l'elegància. Present en cada frase que emet, cada tensió que s’inventa… I també en cada gest que fa, en la manera d’escoltar els altres, en els seus silencis. Un trompetista immens que no toca per impressionar, sinó per explicar la seva idea de la música. Una idea nítida i oberta com la del seu so. I és que, com els més grans, la seva tècnica és tan impecable com invisible. Perdre’s el que podria ser un dels darrers concerts a casa nostra és deixar passar una oportunitat absolutament única. – Josep Mestres, Jazzucrist

Louis Armstrong li va donar la seva primera lliçó de trompeta quan tenia 9 anys. Miles Davis (pacient del seu padrastre) li va fer mentories ocasionals quan passava per casa i l’escoltava. Herbie Hancock el va triar per alguns dels seus enregistraments històrics més visionaris i avançats. I per si això no fos prou especial, va acaba sent metge de Thelonious Monk. És temptador explicar Eddie Henderson a través de tots aquests noms que l'envolten i el converteixen en un veritable fil conductor entre les diverses generacions dels creadors del llenguatge modern del jazz. Però n’hi ha prou a escoltar-lo per veure que la seva grandesa rau en el seu so. Un so basat sobretot en l'elegància. Present en cada frase que emet, cada tensió que s’inventa… I també en cada gest que fa, en la manera d’escoltar els altres, en els seus silencis. Un trompetista immens que no toca per impressionar, sinó per explicar la seva idea de la música. Una idea nítida i oberta com la del seu so. I és que, com els més grans, la seva tècnica és tan impecable com invisible. Perdre’s el que podria ser un dels darrers concerts a casa nostra és deixar passar una oportunitat absolutament única. – Josep Mestres, Jazzucrist

«En un sueño viniste», canta María Marín en una de les versions del seu últim disc, Las tres Marías (recordant Enrique Morente). L’onirisme forma part, sens dubte, del poderós ideari poètic d'aquesta artista singularíssima, cantaora i guitarrista capaç d'enlluernar amb un recital que inclou poetes com San Juan de la Cruz, Miguel Hernández i Federico García Lorca, i músiques de Luys de Milán, Fernando Sor, Los Chichos, Tom Waits i Franz Schubert (inoblidable el seu Ave María xiulat). «En el paisaje actual del flamenco —ha escrit el savi Pedro G. Romero— nada suena como María Marín. Ese brillo hay que saber reconocerlo cuando se mira al horizonte. Aquí no hay roneo ni imposturas con sagas familiares ni se blinda con coartadas espurias autenticidad alguna. Lo que hay es flamenco. Todas las cosas que han hecho grande al flamenco. Flamenco, antes y después del flamenco».

La Sant Andreu Jazz Band (SAJB) va néixer el 2006 interpretant, sobretot, música vinculada al bressol del jazz, Nova Orleans.El seu creixement any rere any va desplaçar el repertori cap a l’era de les big bands, però des de fa temps la SAJB va decidir tornar als orígens amb els més joves de l’orquestra, que presenten un repertori de jazz tradicional amb nous arranjaments i en un format de 12 músics, en línia amb les primeres grans formacions dels anys 20 i 30 que van convertir Nova Orleans en mite fundacional del jazz.Segons ens explica el mateix Joan Chamorro, fundador i ànima de la SAJB, un concert per gaudir de «joves solistes i noves veus que ofereixen una visió diferent de peces clàssiques».

«En un sueño viniste», canta María Marín en una de les versions del seu últim disc, Las tres Marías (recordant Enrique Morente). L’onirisme forma part, sens dubte, del poderós ideari poètic d'aquesta artista singularíssima, cantaora i guitarrista capaç d'enlluernar amb un recital que inclou poetes com San Juan de la Cruz, Miguel Hernández i Federico García Lorca, i músiques de Luys de Milán, Fernando Sor, Los Chichos, Tom Waits i Franz Schubert (inoblidable el seu Ave María xiulat). «En el paisaje actual del flamenco —ha escrit el savi Pedro G. Romero— nada suena como María Marín. Ese brillo hay que saber reconocerlo cuando se mira al horizonte. Aquí no hay roneo ni imposturas con sagas familiares ni se blinda con coartadas espurias autenticidad alguna. Lo que hay es flamenco. Todas las cosas que han hecho grande al flamenco. Flamenco, antes y después del flamenco».

Amb la col‌·‌laboració de L'AuditoriEl pianista Ignasi Terraza torna al festival per celebrar els 20 anys de la seva discogràfica, Swit Records, i per presentar a Barcelona un disc esplèndid, With Respect to Oscar and Niels, que és un sincer homenatge doble, al pianista Oscar Peterson i al contrabaixista Niels-Henning Ørsted Pedersen. Ho fa acompanyat de dos altres grans mestres del jazz europeu: el guitarrista suec Ulf Wakenius, que va ser membre de l’últim quartet de Peterson, i el contrabaixista francès Pierre Boussaguet. Estàndards jazzístics, originals d’Oscar Peterson i dels tres membres del trio conformen un repertori que és una meravellosa invitació al viatge de la mà del swing.

Fa més d’un quart de segle que admiro Ethan Iverson i Bill McHenry. De fet, d’ençà que els vaig descobrir a Live at Smalls (Fresh Sound), amb els grandíssims Reid Anderson i Jeff Williams. Des de llavors que els tinc al meu calaix d’inspiradors únics i imprevisibles. Sobretot, per ser creadors que fugen de manera natural de les solucions evidents.McHenry, per exemple, s’ha apartat sempre de clixés (també del post-bop evident) amb una originalitat sense extravagàncies i cap necessitat d’incloure coses rares. Iverson per la seva banda, avança sempre amb una nuesa formal i enganyosament simple, que pot aconseguir que el tema més antic soni radicalment modern. I plegats, quan dialoguen, generen una conversa que transcendeix l’exhibicionisme dels solos. Tot i en tot moment ho posen al servei de la música.Em moro de ganes de saber el setlist. Primer per la destresa particular de McHenry amb els repertoris, amb la seva especialíssima personalitat, tan enigmàtica com divertida. Però a la vegada també per les connexions i la curiositat d'Iverson amb la història de la música, i la seva habilitat per identificar relacions inesperades entre autors, estils i maneres d’entendre l’art. De fet, Iverson és per molts –també per mi– un autèntic referent per entendre on som i d’on venim.Reunir Bill McHenry i Ethan Iverson no és només una bona idea. Jo diria que és una provocació deliberada perquè passin coses (sempre ho dic: una de les essències d’un festival). I no tinc cap dubte que en aquest concert en passaran unes quantes que recordarem sempre. – Josep Mestres, Jazzucrist

Fa més d’un quart de segle que admiro Ethan Iverson i Bill McHenry. De fet, d’ençà que els vaig descobrir a Live at Smalls (Fresh Sound), amb els grandíssims Reid Anderson i Jeff Williams. Des de llavors que els tinc al meu calaix d’inspiradors únics i imprevisibles. Sobretot, per ser creadors que fugen de manera natural de les solucions evidents.McHenry, per exemple, s’ha apartat sempre de clixés (també del post-bop evident) amb una originalitat sense extravagàncies i cap necessitat d’incloure coses rares. Iverson per la seva banda, avança sempre amb una nuesa formal i enganyosament simple, que pot aconseguir que el tema més antic soni radicalment modern. I plegats, quan dialoguen, generen una conversa que transcendeix l’exhibicionisme dels solos. Tot i en tot moment ho posen al servei de la música.Em moro de ganes de saber el setlist. Primer per la destresa particular de McHenry amb els repertoris, amb la seva especialíssima personalitat, tan enigmàtica com divertida. Però a la vegada també per les connexions i la curiositat d'Iverson amb la història de la música, i la seva habilitat per identificar relacions inesperades entre autors, estils i maneres d’entendre l’art. De fet, Iverson és per molts –també per mi– un autèntic referent per entendre on som i d’on venim.Reunir Bill McHenry i Ethan Iverson no és només una bona idea. Jo diria que és una provocació deliberada perquè passin coses (sempre ho dic: una de les essències d’un festival). I no tinc cap dubte que en aquest concert en passaran unes quantes que recordarem sempre. – Josep Mestres, Jazzucrist

Tornarà Israel Fernández al Palau de la Música Catalana amb un espectacle encara no vist a Barcelona, De oro y marfil. Segons afirma el mateix cantaor, es tracta d'un dels seus projectes més ambiciosos, l'anhel principal del qual és desplegar la seva faceta més completa com a músic i artista. Un viatge subtil i profund per la seva manera personal d'interpretar el flamenc, a través de composicions pròpies i la reinterpretació de peces clàssiques. En aquest espectacle la veu no és l'única protagonista: també en formaran part instruments com el piano com a element central, acompanyat de cordes i cors. Ens prometen una vetllada especial, «una autèntica muntanya russa d'emocions que recorre des de la intimitat i la delicadesa fins als moments més foscos i vertiginosos».

Marta Robles i Alicia Grillo, guitarristes de Las Migas, ens presenten un format especialíssim, el duo, nascut de la necessitat d'explorar noves formes de comunicació a través de la guitarra. Robles i Grillo recrearan en la intimitat del Jamboree l'univers de Las Migas des d'una perspectiva instrumental. Les melodies, els ritmes i els silencis es converteixen en vehicles per transmetre els missatges que habiten les cançons de la banda a la qual pertanyen: la llibertat, la identitat, la força femenina, el viatge i la recerca de la pròpia veu. El concert, avisen elles mateixes, es construeix com una experiència compartida. Les artistes dialoguen amb el públic, expliquen l'origen de algunes peces, conviden a la participació i obren espais d'escolta que permeten descobrir com una història també es pot explicar sense paraules. El repertori combina composicions de Las Migas, obres del patrimoni clàssic espanyol, peces flamenques i composicions originals de Robles, en un recorregut suggeridor que uneix tradició, creació contemporània i emoció. Més que un concert, és una conversa entre dues guitarres i el públic; una experiència propera i viva on la música es converteix en un llenguatge universal capaç de creuar fronteres i connectar cultures i persones.

Marta Robles i Alicia Grillo, guitarristes de Las Migas, ens presenten un format especialíssim, el duo, nascut de la necessitat d'explorar noves formes de comunicació a través de la guitarra. Robles i Grillo recrearan en la intimitat del Jamboree l'univers de Las Migas des d'una perspectiva instrumental. Les melodies, els ritmes i els silencis es converteixen en vehicles per transmetre els missatges que habiten les cançons de la banda a la qual pertanyen: la llibertat, la identitat, la força femenina, el viatge i la recerca de la pròpia veu. El concert, avisen elles mateixes, es construeix com una experiència compartida. Les artistes dialoguen amb el públic, expliquen l'origen de algunes peces, conviden a la participació i obren espais d'escolta que permeten descobrir com una història també es pot explicar sense paraules. El repertori combina composicions de Las Migas, obres del patrimoni clàssic espanyol, peces flamenques i composicions originals de Robles, en un recorregut suggeridor que uneix tradició, creació contemporània i emoció. Més que un concert, és una conversa entre dues guitarres i el públic; una experiència propera i viva on la música es converteix en un llenguatge universal capaç de creuar fronteres i connectar cultures i persones.

«No vull demostrar res amb aquest disc; el que vull és disfrutar de tocar amb alguns dels músics més increïbles que he conegut», explica el mateix Mirabet sobre aquest projecte original que el porta fins al jazz al capdavant d’un quartet de luxe: Perico Sambeat, Albert Sanz, Doug Weiss i Jordi Rossy. Un homenatge íntim al jazz clàssic i al pare del cantant, trombonista i gran apassionat del gènere, concebut gairebé com una d’aquelles sessions clàssiques dels anys 50 i 60: «Vam enregistrar tots junts, mirant-nos, conversant amb els nostres instruments. Ha estat una experiència inoblidable.»

El pianista cubà Omar Sosa i el percussionista argentí Marcelo Woloski es van trobar per primera vegada no fa gaire a Barcelona, una ciutat cabdal en la seva biografia, on han nascut els seus fills. A proposta del festival, els hem demanat un exercici molt especial: trobar-se per primera vegada a l’escenari –acompanyats pel Focus Quartet, un quartet de corda sorgit del Conservatori Liceu– per reflexionar musicalment sobre Barcelona, la de l’any 1966 –quan va néixer el festival–, però també la d’avui, 60 anys després. Compten amb un arsenal de material, des de les pel‌·‌lícules documentals de Carles Barba (sobretot Aspectes i personatges de Barcelona, del 1964, i Barcelona Show, del 1967) fins a la mateixa història del festival, inaugurat per Dave Brubeck el 3 de novembre del 1966. Els hem proposat, doncs, evocar aquella Barcelona dels anys 60 en què va néixer el festival, però també la ciutat dels nostres dies. Un encàrrec propi, una estrena mundial, una aventura desconeguda. Us hi esperem. Us necessitem.

L'harmonicista Antonio Serrano és, sens dubte, un dels músics més singulars d'avui en dia, com va reconèixer l'any passat el Premio Nacional de Música, el jurat del qual va lloar «l'excel‌·‌lència i l'originalitat» dels seus treballs discogràfics del 2024 (Flamenco MessengersiPorter & Gershwin), i va subratllar a més a més que Serrano «ha situat l'harmònica cromàtica en nivells de creativitat i projecció fora del que és habitual». Després de la seva intervenció l'any passat al Palau de la Música Catalana com a convidat especial de Tomatito, el músic madrileny torna ara al festival de la mà del projecte que colidera amb el pianista Kaele Jiménez, que ha donat com a resultat un disc únic, Jazz Caló, en el qual s'estableix un saborós diàleg que reinterpreta la tradició flamenca des de la llibertat creativa del jazz. Versions tremendes d'estàndards comGiant StepsiTake the A Trainconviuen amb el patrimoni popular(La Tarara) i records a Paco de Lucía(Río ancho) en una proposta magnífica que en directe, diuen, ofereix resultats superlatius.

«Que bé que sona aquesta big band. M’encantaria escriure música per ells.» L’any passat, Ethan Iverson –que l’endemà tocava al Conservatori a duo amb Mark Turner– va ser al concert que la Liceu Big Band va fer al nostre festival interpretant la música d’Omar Sosa. Aquella mateixa nit vam decidir, doncs, encarregar-li a Iverson, pianista i intel‌·‌lectual de referència, un concert dedicat als 60 anys d’història del nostre festival. Comptarà amb un instrument excepcional, la Liceu Big Band, i amb la col‌·‌laboració activa del seu creador i director, Sergi Vergés. Una trobada única entre el talent sorgit del Conservatori i un dels pianistes far dels nostres dies. Un gran regal d’aniversari per tots nosaltres.

Després del seu apoteòsic concert de l'any passat al Palau de la Música Catalana, Las Migastornen al nostre festival amb un nou projecte d'esperit clarament nadalenc. Las Migas por villancicos; així, tal com sona. La idea és reinterpretar la tradició de Nadal des del punt de vista d'aquestes quatre dones incansables, acompanyades per tota la seva família musical. Això suposa una mirada femenina vibrant i alegre, però també, sens dubte, sorprenent, apassionant i reivindicativa. Una autèntica festa de Nadal amb Las Migas al capdavant. Prepareu-vos. «Es nuestro concierto estrella del año», han dit elles mateixes.

La cantant Belén Bandera i la guitarrista Carla Motis tornen al festival amb una proposta jazzística que elles mateixes defineixen com a «singular i plena de sensibilitat en format excepcional de quartet per a aquesta ocasió única al Festival de Jazz de Barcelona». Es fan acompanyar, en un diàleg intergeneracional que és un bon retrat del jazz a casa nostra, pel contrabaixista Horacio Fumero i pel bateria David Xirgu, dues referències indiscutibles del jazz a Catalunya. El seu so, ens expliquen elles mateixes, «parteix d’un repertori arrelat en el jazz més tradicional per reinventar-lo des d’una mirada jove, fresca i enèrgica». Un quartet que promet, sens dubte, una nit de desembre màgica i càlida.

La cantant Belén Bandera i la guitarrista Carla Motis tornen al festival amb una proposta jazzística que elles mateixes defineixen com a «singular i plena de sensibilitat en format excepcional de quartet per a aquesta ocasió única al Festival de Jazz de Barcelona». Es fan acompanyar, en un diàleg intergeneracional que és un bon retrat del jazz a casa nostra, pel contrabaixista Horacio Fumero i pel bateria David Xirgu, dues referències indiscutibles del jazz a Catalunya. El seu so, ens expliquen elles mateixes, «parteix d’un repertori arrelat en el jazz més tradicional per reinventar-lo des d’una mirada jove, fresca i enèrgica». Un quartet que promet, sens dubte, una nit de desembre màgica i càlida.

Vam conèixer la vocalista canària Sara Lilu i el guitarrista càntabre Alesander Peña quan eren estudiants del Conservatori del Liceu, on es van conèixer al primer curs –tots dos becaris de la Fundació Ferrer de Música– i de seguida van començar a tocar a duo. El 2024 van treure el seu primer disc junts, My Blue Heaven, i ara mateix, convertits ja en dos puntals de l’escena jove barcelonina, estan preparant el seu segon enregistrament. Duo intens, preciós, amb arranjaments tan sofisticats com naturals quan els escoltes, Lilu i Peña són dos noms que val la pena seguir de prop. Els havíem tingut al festival com a membres d’altres formacions (Lilu, per exemple, era la cantant d’una de les primeres formacions del Liceu Jazz Grup liderat per Bill McHenry), però ara debuten com a colíders d’aquest duo exquisit. Si no els coneixeu, deixeu-vos sorprendre, sisplau.

Vam conèixer la vocalista canària Sara Lilu i el guitarrista càntabre Alesander Peña quan eren estudiants del Conservatori del Liceu, on es van conèixer al primer curs –tots dos becaris de la Fundació Ferrer de Música– i de seguida van començar a tocar a duo. El 2024 van treure el seu primer disc junts, My Blue Heaven, i ara mateix, convertits ja en dos puntals de l’escena jove barcelonina, estan preparant el seu segon enregistrament. Duo intens, preciós, amb arranjaments tan sofisticats com naturals quan els escoltes, Lilu i Peña són dos noms que val la pena seguir de prop. Els havíem tingut al festival com a membres d’altres formacions (Lilu, per exemple, era la cantant d’una de les primeres formacions del Liceu Jazz Grup liderat per Bill McHenry), però ara debuten com a colíders d’aquest duo exquisit. Si no els coneixeu, deixeu-vos sorprendre, sisplau.

La naissance de la mer és potser el projecte més personal de Lucia Fumero. Una exploració dels records i del futur, i dels lligams entre la memòria i l’avenir. Aquests sons, diu el full promocional de l’EP resultant, són «exploracions profundes d’una destil‌·‌lació de la intimitat». En efecte, acompanyada per Borja Ruiz i Juan R. Berbín, Fumero proposa una música corprenedora, plena de tendresa i misteri i, ens atreviríem a dir, de preguntes que no cal resoldre. Dedicada a la memòria de la seva mare (les lletres són en francès, la seva llengua materna) i al seu fill, Fumero ofereix en aquesta aventura experimentar la realitat «amb amabilitat», a banda de «abraçar la vida amb compassió i un sentit de lentitud».

La naissance de la mer és potser el projecte més personal de Lucia Fumero. Una exploració dels records i del futur, i dels lligams entre la memòria i l’avenir. Aquests sons, diu el full promocional de l’EP resultant, són «exploracions profundes d’una destil‌·‌lació de la intimitat». En efecte, acompanyada per Borja Ruiz i Juan R. Berbín, Fumero proposa una música corprenedora, plena de tendresa i misteri i, ens atreviríem a dir, de preguntes que no cal resoldre. Dedicada a la memòria de la seva mare (les lletres són en francès, la seva llengua materna) i al seu fill, Fumero ofereix en aquesta aventura experimentar la realitat «amb amabilitat», a banda de «abraçar la vida amb compassió i un sentit de lentitud».

Carolina Alabau i Èlia Bastida van fer un dels seus primers concerts com a duo al nostre festival. Ara, vuit anys després, reprenen el camí musical juntes i es disposen a ampliar les seves sonoritats amb un nou projecte. Han canviat elles i ha canviat la seva música, i aquest nou diàleg és el que es podrà escoltar al Jamboree amb composicions i arranjaments d'estrena i dos convidats de luxe: a la guitarra flamenca, Marc López, que les ha acompanyades des dels inicis, i al violoncel, Òscar Alabau, solista de l’orquestra del Gran Teatre del Liceu que des de fa poc té l’honor de custodiar i tocar un violoncel que va pertànyer a Pau Casals. El concert es diu Something New, una composició del duo que exemplifica aquesta nova mirada del projecte conjunt d’Alabau i Bastida. Nit de colors i subtilesa al Jamboree.

Carolina Alabau i Èlia Bastida van fer un dels seus primers concerts com a duo al nostre festival. Ara, vuit anys després, reprenen el camí musical juntes i es disposen a ampliar les seves sonoritats amb un nou projecte. Han canviat elles i ha canviat la seva música, i aquest nou diàleg és el que es podrà escoltar al Jamboree amb composicions i arranjaments d'estrena i dos convidats de luxe: a la guitarra flamenca, Marc López, que les ha acompanyades des dels inicis, i al violoncel, Òscar Alabau, solista de l’orquestra del Gran Teatre del Liceu que des de fa poc té l’honor de custodiar i tocar un violoncel que va pertànyer a Pau Casals. El concert es diu Something New, una composició del duo que exemplifica aquesta nova mirada del projecte conjunt d’Alabau i Bastida. Nit de colors i subtilesa al Jamboree.

Una producció de L’Auditori amb la col‌·‌laboració del Festival de Jazz de Barcelona.«Jugar, reinventar, reinterpretar.» Heus aquí els verbs que fa servir Marco Mezquida per explicar com ha afrontat el repte de tocar un programa íntegrament dedicat a l’obra de Franz Schubert. L’encàrrec va ser de l'Associació Franz Schubert de Barcelona, organitzadora de l’exquisida Schubertíada de Vilabertran, i aquest desembre l'escoltarem per primera vegada a Barcelona. Hi haurà sobretot representació de les famoses cançons del compositor austríac (entre elles clàssics com Gretchen am Spinnrade i Die Forelle), però també el Sanctus de la Missa Alemanya, un fragment de la icònica Simfonia número 8, la ‘Inacabada’ (Unvollendete) i alguns Impromptus per piano. «És un repertori especialment ric i inspirat que va aconseguir captar l’atenció dels seus contemporanis», raona Mezquida. Després d’inaugurar el nostre trienni 2026-28, Mezquida torna al festival de la mà d’un dels grans melodistes de la història de la música, Franz Schubert: «Un punt de partida –explica la web del Auditori– perquè el pianista voli i vesteixi la música d’aquest coetani de Beethoven a la seva manera. És a dir, de manera brillant, lluminosa i virtuosa.»

Así Canta Jerez en Navidad torna, per quart any consecutiu, al festival i al Palau de la Música Catalana, un escenari que, segons Luis de Perikín —ànima i ideòleg del projecte—, va ser importantíssim per a la trajectòria de l'espectacle. Así Canta Jerez en Navidad celebra, a més, aquest 2026 els seus 15 anys de vida i, per a la seva nova visita barcelonina, ens han promès alguna sorpresa especial, només per a nosaltres.Nadal flamenquíssim al temple de la música.Ja comptem els dies per submergir-nos de nou en la zambomba més apoteòsica que coneixem.

Després de desenes de concerts arreu del món, Andrea Motis ha triat una altra vegada el nostre festival per tancar l’any 2026 amb el seu Guitar Trio. Si al març vam estrenar el projecte a la sala Paral‌·‌lel 62, al desembre tanquem el cercle al Teatre-Auditori Emma Vilarasau de Sant Cugat, on Motis i els seus guitarristes (Jurandir dã Silva i Josep Traver) faran l’últim recital de l’any, que servirà com a tancament d’un procés preciós que s’ha traduït en un disc de referència, Intimate (Elemental Records). Com al març, a Sant Cugat tornaran a comptar amb la violoncel‌·‌lista Marta Roma com a convidada especial. La cirereta d’un any íntim i màgic de veritat.

«A jazz singer with a global perspective», va escriure The New York Times sobre la cantant Thana Alexa, nascuda a Nova York però d’origen croat i fluent en moltes llengües i estils, a banda de cofundadora i directora musical del Ponta Lopud Jazz Festival a Croàcia. Nosaltres la vam veure el 2024 com a cantant del grup del seu marit, el Bad Hombre d’Antonio Sánchez, en la nostra celebració del Dia Internacional del Jazz al passeig de Gràcia (aquest any hi va tornar com a convidada especial de Quiet Colors), però ara tenim l’oportunitat d’oferir-li debutar com a líder al festival amb el seu nou projecte i uns quants convidats estel‌·‌lars (segur que n’hi haurà més).La proposta de Thana Alexa per aquesta nit tan especial al Jamboree és oferir-nos un tast del que serà el seu pròxim disc, en què reimagina música que va dels Beatles i Björk fins a Nina Simone i Stevie Wonder. Al Jamboree, ens avisa ella mateixa, la idea és recrear la intimitat d’aquests duos amb l’afegit de loops vocals i efectes electrònics. Ens espera, segur, una intensa nit de jazz amb amics al rovell de Barcelona.

«A jazz singer with a global perspective», va escriure The New York Times sobre la cantant Thana Alexa, nascuda a Nova York però d’origen croat i fluent en moltes llengües i estils, a banda de cofundadora i directora musical del Ponta Lopud Jazz Festival a Croàcia. Nosaltres la vam veure el 2024 com a cantant del grup del seu marit, el Bad Hombre d’Antonio Sánchez, en la nostra celebració del Dia Internacional del Jazz al passeig de Gràcia (aquest any hi va tornar com a convidada especial de Quiet Colors), però ara tenim l’oportunitat d’oferir-li debutar com a líder al festival amb el seu nou projecte i uns quants convidats estel‌·‌lars (segur que n’hi haurà més).La proposta de Thana Alexa per aquesta nit tan especial al Jamboree és oferir-nos un tast del que serà el seu pròxim disc, en què reimagina música que va dels Beatles i Björk fins a Nina Simone i Stevie Wonder. Al Jamboree, ens avisa ella mateixa, la idea és recrear la intimitat d’aquests duos amb l’afegit de loops vocals i efectes electrònics. Ens espera, segur, una intensa nit de jazz amb amics al rovell de Barcelona.

La Sant Andreu Jazz Band culminarà la celebració dels seus 20 anys al desembre amb el seu concert anual al Palau de la Música Catalana, amb un altre programa d’encàrrec ben ambiciós: recórrer la història de les big bands al jazz a través de 20 grans formacions, des del pre-swing i el swing (Fletcher Henderson, Count Basie, Duke Ellington, Benny Goodman, Glen Miller…) fins a noms com Maria Schneider, la Vanguard Jazz Orchestra i la Jazz At Lincoln Center Orchestra passant pel bebop i altres moviments estètics, amb noms indispensables com Woody Herman, Lionel Hampton, Dizzy Gillpespie i Charles Mingus, entre molts d’altres.Un concert ben emocionant, perquè és una celebració especialíssima, els 20 anys d’un miracle concebut per Joan Chamorro, que a més a més considera –com nosaltres, d’altra banda– que la SAJB està tocant ara «millor que mai».Per 20 anys més!

Nascuda el 1985, Ibercàmera és una de les sèries de música clàssica de referència de Barcelona, amb el suport incondicional d’un grup fidel i nombrós d’abonats que any rere any donen suport a aquesta iniciativa fruit de la societat civil.Per la seva temporada número 43 (2026-27), Ibercàmera ofereix, conjuntament amb el festival, un programa titulat Un americà a París amb l’Orpheus Chamber Orchestra, que compta amb Branford Marsalis com a solista del Concert per saxo de Jeff Beal (compositor, entre d’altres, de House of Cards), un encàrrec de l’orquestra de cambra amb seu a Nova York, amb qui Marsalis col‌·‌labora estretament des de fa gairebé tres dècades.Completen la proposta artística un arranjament de la famosa Sonata per piano número 14 de Beethoven, Clar de lluna, la Suite per orquestra de Duke Ellington (nom estretament lligat al nostre festival) i, esclar, Un americà a París, de George Gershwin.

El 59è Festival de Jazz de Barcelona presenta la gran tornada del col‌·‌lectiu nord-americà al seu espai de debut a la ciutat.Hi ha grups que tenen un lligam especial amb una ciutat, i la relació entre Snarky Puppy i Barcelona és d'aquelles que es queden gravades a la memòria. Per això, ens fa una il‌·‌lusió enorme anunciar la seva tornada com a segona gran confirmació del 59 Festival de Jazz de Barcelona (2027).Els dies 2 i 3 d'abril de 2027, la banda liderada pel baixista i compositor Michael League aterrarà a Paral‌·‌lel 62, la mateixa sala on van oferir el seu primer concert a la ciutat comtal. Un retorn a casa en tota regla per celebrar la seva trajectòria i reconnectar amb un públic que sempre els rep amb els braços oberts.Amb una trajectòria plena de reconeixements i una capacitat inigualable per fusionar el jazz, el funk, el rock, el gòspel i les músiques del món, Snarky Puppy és molt més que una banda: és una experiència en directe explosiva i contagiosa.Per a aquests dos concerts, la configuració serà de públic mixt amb platea de peu dret, la fórmula perfecta perquè amb la seva energia és literalment impossible estar-se quiet.

El 59è Festival de Jazz de Barcelona presenta la gran tornada del col‌·‌lectiu nord-americà al seu espai de debut a la ciutat.Hi ha grups que tenen un lligam especial amb una ciutat, i la relació entre Snarky Puppy i Barcelona és d'aquelles que es queden gravades a la memòria. Per això, ens fa una il‌·‌lusió enorme anunciar la seva tornada com a segona gran confirmació del 59 Festival de Jazz de Barcelona (2027).Els dies 2 i 3 d'abril de 2027, la banda liderada pel baixista i compositor Michael League aterrarà a Paral‌·‌lel 62, la mateixa sala on van oferir el seu primer concert a la ciutat comtal. Un retorn a casa en tota regla per celebrar la seva trajectòria i reconnectar amb un públic que sempre els rep amb els braços oberts.Amb una trajectòria plena de reconeixements (incloent-hi diversos premis Grammy) i una capacitat inigualable per fusionar el jazz, el funk, el rock, el gòspel i les músiques del món, Snarky Puppy és molt més que una banda: és una experiència en directe explosiva i contagiosa. Per a aquests dos concerts, la configuració serà de públic mixt amb platea de peu dret, la fórmula perfecta perquè amb la seva energia és literalment impossible estar-se quiet.