Louis Armstrong li va donar la seva primera lliçó de trompeta quan tenia 9 anys. Miles Davis (pacient del seu padrastre) li va fer mentories ocasionals quan passava per casa i l’escoltava. Herbie Hancock el va triar per alguns dels seus enregistraments històrics més visionaris i avançats. I per si això no fos prou especial, va acaba sent metge de Thelonious Monk. És temptador explicar Eddie Henderson a través de tots aquests noms que l’envolten i el converteixen en un veritable fil conductor entre les diverses generacions dels creadors del llenguatge modern del jazz. Però n’hi ha prou a escoltar-lo per veure que la seva grandesa rau en el seu so. Un so basat sobretot en l’elegància. Present en cada frase que emet, cada tensió que s’inventa… I també en cada gest que fa, en la manera d’escoltar els altres, en els seus silencis. Un trompetista immens que no toca per impressionar, sinó per explicar la seva idea de la música. Una idea nítida i oberta com la del seu so. I és que, com els més grans, la seva tècnica és tan impecable com invisible. Perdre’s el que podria ser un dels darrers concerts a casa nostra és deixar passar una oportunitat absolutament única. – Josep Mestres, Jazzucrist
